“¿De verdad vale la pena hablar de esto? Vale la pena pues es la pura verdad.” Associació Després del Suicidi*

 

Hem après que és millor no parlar d’allò que fa por o provoca malestar y pensem que així no patim “innecessàriament” o evitem que es doni un “efecte contagi”. Passem pàgina, mirem a una altra banda i ens estalviem temes incòmodes,  sense ser conscients que en realitat el que fem és no donar espai ni temps  per demanar ajuda.

La Psicologia de la Salut ens ha ensenyat, que pel contrari, per estar bé cal parlar, compartir, verbalitzar i treure del nostre cap pensaments que ens causen un neguit o patiment.  Amb els pensaments de mort  i la ideació suïcida,  no és diferent.  De fet aquesta es la clau de la prevenció pel Suïcidi, parlar abans.

Però primer cal trencar amb mites que ens dificulten la prevenció com ara: qui ho vol fer no ho diu (fals), no es pot prevenir perquè és un impuls (fals),  parlar-ne augmenta el risc (fals) o que la persona que vol suïcidar-se està decidida a morir (fals).  La mort és irreversible però la decisió de morir no. És un procés en el qual la persona sovint dubta i tan sòls te clar que pateix,   per aquest motiu  moltes persones un cop inicien la teràpia o s’han recuperat, agraeixen no haver-ho dut a terme.    Per tant, el Suïcidi es pot prevenir i només promourem un canvi si som capaços de comprendre que no parlar contribueix a negar i invisibilitzar una realitat que demana la nostra atenció i de totes les institucions.

Actualment moren per suïcidi 4.000 persones a l’any en tot l’estat espanyol i que a Catalunya es tracta de  la segona causa de mort en  joves de 14 a 24 anys, desprès dels accidents.

Però, COM PODEM AUXILIAR? 8 de cada 10 persones que s’han suïcidat, abans ho havien expressat clarament. La prevenció va més enllà de demanar ajuda,  també cal  “saber escoltar” per poder auxiliar.  Es cert que els professionals de la psicologia i la psiquiatria  estem experimentats en la detecció de risc i el seu abordatge, però  no som els únics que podem auxiliar i prevenir, de fet qualsevol persona que ho desitgi pot oferir auxili psicològic a persones que estan en situació de risc.  Algunes indicacions:

  • ESCOLTAR sense por.  Traslladar-li que ha fet un primer pas per demanar ajuda compartint el que sent.
  • Normalitzar el DEMANAR AJUDA. Pots demanar-li si li ha explicat a algú més del seu entorn proper o bé ho ha pensat i encoratjar-lo/a per tal que ho faci i acudeixi al seu metge/essa, psicòleg/oga, psiquiatra.
  • Traslladar que NO ESTÀ SOL/À. Tu l’escoltes,  i hi han persones i professionals en les que es pot recolzar.
  • Oferir que ESPERI, que no es precipiti en aquesta decisió i es DONI TEMPS a ell/a, a la teràpia… donat que si adopta recursos per afrontar el que li passa, pot veure-ho de forma molt diferent.
  • Acompanyar físicament a la persona als dispositius de salut mental.
  • Fer un “SEGUIMENT”, preguntant i mostrant interès en ell/ella, per conèixer si ha demanat ajuda professional i si hi acudeix. Una milloria després d’una crisis suïcida no vol dir que el risc de suïcidi hagi acabat, el camí cap a la recuperació continua.
  • Trucar a EMERGÈNCIES si s’escau. A Catalunya comptem amb el  Codi Risc Suïcidi, una mesura pionera  en polítiques de prevenció,  que defineix l’actuació específica urgent dels/les professionals de salut implicats/des quan es detecta un cas amb risc de suïcidi alt. Però això ha d’anar acompanyat d’una implicació social  que ens activi a ajudar, trucar a emergències (112 o 061) en els casos necessaris i a poder acompanyar la persona a demanar ajuda.

*Associació de Supervivents DSAS

**Asociación de Supervivientes de una muerte por suicidio. : “Mejor hablar antes”