“Una desgracia nunca es maravillosa. Es un fango helado, un barro negro, una escara dolorosa que nos obliga a escoger: someterse o sobreponerse. La resiliencia define el resorte de los que, habiendo recibido un golpe, han podido sobrepasarlo”

Boris Cyrulnik

Són incomptables les vegades en que els/les psicòlegs/ogues escoltem aquesta petició en les persones que ens sol·liciten ajuda.  Però tots/es podem recordar alguna experiència que en el seu  moment ens va causar patiment i desitjàvem oblidar i passar pàgina amb més rapidesa que el temps permet.

Aprendre d’allò que ens va causar dolor, en comptes d’intentar oblidar és una de les lliçons més significatives de la nostra existència humana. El ciment del nostre procés maduratiu i de creixement personal.  Però en funció de la nostra vivència i del nostre sentirla tasca de ressorgir com l’au fènix se’ns pot complicar. 

Boris Cyrulnik, neuropsiquiatra i autor del llibre “Los patitos feos. La resiliència, una infancia feliz no determina la vida”,  després de superar una infància marcada per la pèrdua de la seva família en l’Alemanya nazi, va aportar una de les teories més optimistes en psicoteràpia i ens recorda que efectivament, “allò que no ens mata, ens fa més forts” i  que som capaços d’avançar.

Encara que reconeix que activem mecanismes de defensa per allunyar el passat, com: NegarNo creguis que em va afectar tant”, aïllamentSinó em relaciono no em veuré temptat a explicar-ho”, fugidaFugir endavant intentant que no torni l’angoixa i el record”, intel·lectualitzarSi ho comprenc, domino una emoció insuportable” i la creativitat (pintar, compondre, etc).  Tots aquests recursos psicològics poden anestesiar el nostre patiment i que ens creiem protegits de la nostra pròpia psique,  però també embotar les nostres emocions,  bloquejar-les, i  aïllar-nos, condemnant-nos a conviure amb somatitzacions i un fort sentiment d’injustícia i tristesa.

La Resiliència, és un procés, no un repertori de qualitats que adquirim de la nit al dia. I és important que els/les psicòlegs/gues, per afavorir el seu procés, ens centrem en el patiment emocional, i no caiguem en l’error de banalitzar o categoritzar les vivències de les persones.  Recordo una dona que vaig tractar, que em va comentar que havia estat capaç d’explicar l’abús que va patir durant la infància a un altre psicòleg molts anys enrere,  però segons la dona,  aquest va menystenir la experiència per que “va ser pocs cops” i la va alentar a que passés pàgina.  Evidentment la dona la va passar en quant a la teràpia i no va tornar mai a aquest psicòleg, encara que lamentablement  si va qüestionar el seu dret a patir per allò,  que va verbalitzar i compartir per primer cop.  Aquest exemple, és una excepció i no il·lustra el nostre treball com a psicòlegs/as, però m’ajuda a mostrar-vos la primera clau de la recuperació:  legitimar el nostre propi dolor i el dolor aliè.

Legitimar-nos a sentir, en comptes de negar-nos i reprimir les nostres emocions“és normal que sofreixi quan ho recordo” i  legitimar en comptes de buscar raons o intel·lectualitzar.  Aprendre a escoltar-nos,  conèixer-nos i recórrer a la psicoteràpia amb aquesta finalitat, donat que la teràpia ajuda en aquest procés de resiliència,  que com a cita Cyrulnik va des del naixement fins a l’etapa adulta.