Som  éssers socials per naturalesa i quan algú del nostre entorn pateix,   generalment sentim desitjos per ajudar.

La meva idea en aquest post, és convidar a reflexionar i donar un apunt bàsic sobre suport emocional,  sense intenció de banalitzar ni substituir l’ajuda especialitzada que oferim els/as  psicòlegs/as.

L’empatia és definida com la capacitat per entendre les emocions i actituds dels altres, i  de “posar-nos en el seu lloc”.  És comú sentir “sóc molt empàtic/a.   Però l’empatia no ha de fer-nos obviar la humilitat.   

Us explico per on vaig: Recordeu el proverbi hindú “posar-vos en les sabates de l’altre”? Us convido a que us poseu textualment les sabates de qui desitgeu, i després us pregunteu si penseu que sentiu al 100% la mateixa sensació que el/la seu/va propietari/a.  La resposta és NO, cert?.  Atès que, encara que tingueu la mateixa talla de sabates, no sou la mateixa persona, amb el mateix pes, la mateixa  morfologia del peu, ni la mateixa percepció subjectiva sobre si és confortable o no.

El mateix passa amb els esdeveniments traumàtics. Una mateixa situació pot ser viscuda de forma molt diferent per diverses persones.  Cert que podem viure una situació semblant (per exemple una pèrdua d’un ser estimat) i, fins i tot, una mateixa emoció  (“tristesa”).  Y en aquest cas, seguint la metàfora d’abans,  tindríem la mateixa talla de sabates. Però  tot i així,  heu d’entendre que:

–             No sou la mateixa persona ni teniu la mateixa història de vida

–             No teniu els mateixos recursos resilients

–             No és el mateix context

–             Ni les mateixes persones i circumstàncies.

–             Ni teniu el mateix vincle amb les persones que formen part de l’esdeveniment traumàtic

–             Per tant, NO ÉS exactament  LA MATEIXA VIVÈNCIA

Pel que podrem entendre que l’altre pateix, però el grau de patiment és subjectiu i cal que siguem humils.  La capacitat d’empatizar no està per sobre de les subjectivitats  (percepcions, arguments, etc.).

Lidia Martín Torralba, coautora amb Manuel Muñoz del llibre “Primers auxilis psicològics”, utilitza en el seu llibre la paraula IDENTIFICACIÓ PARCIAL en comptes d’empatia. Des de que vaig aprendre aquest terme, utilitzo menys la definició sobredimensionada de l’empatia i em recordo que cada persona és única i cal escoltar l’altre des de la humilitat, respectant la seva subjectivitat i evitant envair el seu espai amb vivències pròpies.

Pel que us recomano, que no digueu que sabeu com se sent,  del TOT no ho sabeu encara que ho entengueu.  Si voleu ajudar cal centrar-vos en l’altre,  no en vosaltres i tot fluirà, només oferint vostra escolta i accessibilitat.

I com sempre, quan el patiment es perpètua es pot acudir a l’ajuda especialitzada de la psicologia.

la-empatia